"La Competència, un programa que fa risa"

"La Competència" és un extraordinari programa d'humor conduit per Òscar Dalmau i Òscar Andreu. Cada dia de dilluns a divendres de 12h a 13h del migdia a Rac1, personatges com Angelines, Mohammed Jordi, Jep Cabestany o Jean Paul Desgrava ens ofereixen la seva particular visió del món. El guió és molt bo i els personatges estan molt ben aconseguits. La majoria de personatges són estereotips, però també hi ha imitacions, com ara la de Justo Molinero o David Bisbal, i personatges extrets del món de la ficció, com ara KITT d'"El coche fantástico". Cal destacar la gran efectivitat de Víctor Ollé, el tècnic de so. És molt ràpid de reflexes i sempre té a punt el fragment sonor més adient en cada moment.

OT 2011

Nahuel, Niccó, Naxxo, Ramil, Moneiba, Sira, Nirah, Coraluna, Jefferson... Però què és això? Quina mena de noms són aquests? És la primera generació OT amb noms tan pintorescos. I tenen la manía de doblar la "x" i de col·locar-la en lloc de la "c" (Naxxo, Alexxa, Roxío).

Desconec l'origen d'alguns noms, però la majoria de concursants són espanyols, i jo no havia sentit aquests noms en ma vida. Res en contra, eh! Visca la diversitat antroponímica. No vull ofendre ningú. Però no deixen de ser noms ben exòtics i particulars.

I, per cert, la Geno una altra vegada! Es reincorpora al show deu anys després de ser la primera expulsada de la primera edició.

ENTRANYABLE

El boig del vagó

L'altre dia vaig viure un episodi molt peculiar...

Per mi el dia havia començat amb total normalitat, fins que vaig agafar el tren a Sant Cugat. En entrar al vagó, vaig buscar un seient lliure. Només n'hi havia un i tenia una jaqueta a sobre. Quan m'hi vaig apropar, l'home del seient del costat, propietari de la jaqueta, la va retirar amablement mentre deia "te estaba esperando, guapa". Evidentmanet, jo no el coneixia de res.

Al cap d'una estona, va simular que el trucaven al mòbil i va cridar "Ramonaaaaaaaaaaa!". Va fer tal crit que el vagó sencer va fer un bot. La conversa va ser curiosa:

- ¿Dónde estás? Yo estoy... Me faltan una o dos paradas. No sé cuál es la siguiente. Espera, se lo preguntaré a mi ex-mujer. (Es gira cap a mi) ¿Qué parada es la siguiente? (Desconcertada, faig que no amb el cap sense mirar-lo).

- No lo sabe. Bueno, tú espérame. Cómete un huevo frito. Ya sé que es malo para el hígado, pero por eso te lo digo.


Quan va acabar la conversa, va mirar el noi de davant seu i la cosa va anar així:

- Tu cara me suena. Te conozco de algo. ¿De qué te conozco?
- No lo sé. De alguien que debes conocer y ahora no te acuerdas.
- Yo a ti te conozco de algo. Me suena tu cara.
- No sé, no sé. A veces estas cosas pasan. Te debes haber confundido.
- Es que yo a ti te conozco de algo... A ver, ¿del manicomio?
- No.
- No... ¿Del psiquiatra?
- No.
- No... ¿De haberte pillado en la cama con mi madre?
- No.
- Pues no sé. Debe haber sido en otra vida. Yo soy un vampiro. Sí soy un vampiro, lo que pasa es que me pongo crema para el sol. ¡Y soy de los buenos, eh! Sólo chupo la sangre de la gente guapa. De los feos no.

I fins aquí. Vaig arribar a la meva parada i vaig haver de baixar. Hagués estat interessant seguir escoltant les originals paranoies d'aquell home.

Cavalcada de Reis 2011

La Cavalcada d'enguany ha sigut força porno. Els patges de les carrosses eren gogós, sens dubte. Feien uns moviments molt eròtics obrint-se de cames, corbant-se cap enrere obrint la boca i ballant de barra en barra. De caramels n'han llançat pocs, molt pocs, però aquest any llançaven també una altra cosa, uns objectes innovadors que no eren fàcils d'identificar. Aquests envasos quadrats i de petites dimensions, no sabent encara que eren tatuatges de les bosses de Cheetos, semblaven preservatius. Per acabar-ho de rematar, una patge duia un barret de forma clarament fàl·lica i anava vestida de cap a peus -barret inclòs- de vermell, color de la passió.

Deixant de banda l'erotisme de la Cavalcada del 2011, la quantitat de publicitat que portaven incorporada les carrosses aquest any ha sigut brutal. Hi ha crisi, ja se sap, i la Cavalcada s'ha de finançar d'alguna manera. D'entrada, l'embolcall dels escassos caramels que han llançat era de Seat, però això dels caramels esponsoritzats ja és tradició. S'ha exhibit la carrossa Henkel, on ballava i saludava amb entusiasme un ninot de la pega de barra Pritt. També ha passat una carrossa estampada de logos de TVE i una mena d'homes gegants articulats vestits de La Vanguardia.

Un any més, el Mag Lari ha tingut l'honor de compartir protagonisme amb Ses Majestats els Reis d'Orient -de fet, em sembla que n'ha tingut més i tot-. Des de la seva poltrona-grua de la carrossa màgica de l'estrella, ha regalat somriures per tothom.

Quant a la música, al principi ha sigut massa calmada. Més aviat feia adormir. I això no convé, perquè els nens estan hiperactius i necessiten descarregar tota l'energia abans d'arribar a casa. Del contrarti, no hi ha pare que els faci anar al llit. Però cap al final, amb l'arribada de Baltassar i els patges negres, la cosa s'ha animat. Han començat a sonar ritmes tribals més ballables i alegres.

Per cert, la cançó dels carboners és molt bona! El missatge és clar i directe, la melodia és guay i la lletra fa gràcia. És divertida. I recorda una mica, sobretot cap al final, a Rasputin, de Boney M. La cançó dels carters, en canvi, sembla més una havanera que una alta cosa.

http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,124044670_124048611_1_1429894100,00.html?accio=detall&home=

Visca el patge Gregori!!!

I un nou dia comença

Il·lusió, festa, alegria, diversió, molts propòsits que no es compliran, lluentons, confeti, torrons, copa de cava, rialles, petons... Una mica d'excès en les últimes hores de l'any que s'acomiada per donar la benvinguda al 2011 i abocar-hi tots els desitjos que no s'han complert durant el 2010. El 31 de desembre sembla que es reserva per fer balanç de l'any en família. La gent fa memòria del més significatiu que ha ocorregut en les seves vides durant els passats 12 mesos, tant positiu com negatiu. I diposita tota la seva esperança perquè l'any que estan a punt de rebre sigui millor -o almenys no sigui pitjor- en un brindis col·lectiu i simultani que esquitxa espurnes daurades. Cada últim dia de l'any s'intenta crear una atmosfera màgica que ens protegeixi al llarg de tot l'any següent en el camí de les nostres vides. Però tots sabem que les coses no són senzilles i que ens hem d'esforçar per construir-nos la vida dia a dia. No hi ha descans, les coses no solen sorgir per si soles, tot i que és ben cert que un ingredient fonamental de la vida és l'atzar. Sovint costa ser sincers amb nosaltres mateixos i obeir el nostre cor. Tendim a imposar-nos barreres sòlides sense sentit i a crear-nos problemes que en realitat no tindrien per què existir. Prou complicada que és la vida per si sola, no en tenim suficient que encara ens la compliquem més! Ens enganyem i vivim amb la contradicció de queixar-nos i amargar-nos per una cosa que no ens agrada i voldríem que fos diferent i el fet de no fer res perquè això canviï, perquè ens fa por. Està bé -fins a cert punt- viure de fantasies, però no de mentides.